Hi ha victòries que valen una classificació. I n’hi ha altres que, a més, deixen una empremta profunda, perquè parlen de caràcter, de ganes i d’un equip que es nega a rendir-se davant de qualsevol pronòstic.
El que va aconseguir l’INTER RC ALPESA este passat dissabte és d’eixes fites que es recorden. A la semifinal del play-off de la 1a Territorial Masculina, disputada l’11 d’abril al Camp de Rugby El Río de València, el conjunt de la Ribera-Valldigna va saber patir, resistir i colpejar en els moments decisius per derrotar el C.R. San Roque Raminatrans per 14-22 i guanyar-se, amb tot mereixement, una plaça a la gran final.
No era un repte menor. Al davant hi havia un San Roque que arribava amb l’etiqueta de favorit, amb solidesa competitiva i amb la confiança pròpia dels equips que se saben forts en este tipus de partits. No debades els dos precedents de lliga entre INTER RC i San Roque havien acabat amb victòria de San Roque: primer, 19-29 en el duel de la primera volta i després 23-34 a la jornada 12.
Però el rugbi té eixa grandesa: no sempre guanya qui arriba amb més estadístiques al seu favor, sinó qui sap interpretar millor el moment, mantindre la calma quan el partit apreta i fer un pas avant quan tot sembla posar-se costa amunt. I això és exactament el que va fer l’INTER.
Inici perdent
L’encontre va començar amb dificultats per als nostres. San Roque va eixir decidit a imposar el seu ritme i va colpejar prompte amb dos colps de càstig transformats per Unai Collados als minuts 4 i 14, posant un inquietant 6-0 en el marcador. Era el guió que molts imaginaven: el favorit marcant territori i l’INTER obligat a remar contracorrent. Però este equip fa temps que ha aprés a no mirar mai arrere. Lluny de descompondre’s, va continuar treballant, mantenint l’ordre i esperant el seu moment. I quan el va trobar, no el va deixar escapar.
Reacció al minut 19
La reacció va arribar al minut 19, quan Víctor Sieres va travessar la línia d’assaig i va encendre l’esperança. Aquell primer colp no només retallava distàncies: canviava l’ànim del partit. L’INTER començava a creure encara més, a sentir que la semifinal no estava escrita de cap manera. I eixa sensació es va convertir en certesa només uns minuts després, quan Luis Gustavo Aguirre va signar un nou assaig al minut 25. De sobte, el conjunt que havia arrancat a remolc ja mirava el partit amb uns altres ulls.
Però els grans equips no es conformen a reaccionar: volen governar. I l’INTER, en el tram final de la primera part, va demostrar que no havia anat a València només a competir, sinó a guanyar. Aguirre va tornar a colpejar al minut 34 i Juan Cruz Mirabal va transformar per estirar encara més l’avantatge.
En un obrir i tancar d’ulls, la semifinal havia canviat per complet: del 6-0 inicial s’havia passat a un 6-17 que premiava la fe, la intensitat i la capacitat de l’INTER per transformar la pressió en energia competitiva. Just abans del descans, San Roque encara va sumar un nou colp de càstig al minut 40 per mantindre’s viu i deixar el duel obert.
Segona Part decisiva
La segona part va ser una prova de maduresa. El partit entrava en aquell terreny en què cada placatge pesa més, cada errada es paga cara i qualsevol detall pot marcar el destí d’una temporada sencera. De fet, el San Rqoue sempre havia marcat la diferència a les segones parts, on mesurava la pressió i intensificava el ritme.
En eixe escenari, l’INTER va oferir una lliçó de compromís. Va saber jugar amb cap, contindre l’empenta rival i mantindre’s dins del partit quan tocava patir. No sempre des de l’espectacle, però sí des de la disciplina, l’esforç col·lectiu i la convicció absoluta que la final era possible.
Els minuts anaven passant i la tensió es podia tallar amb un ganivet. San Roque buscava la reacció definitiva, però l’INTER no va perdre mai la compostura. I quan el partit demanava una última mostra de personalitat, va aparéixer de nou el gran protagonista de la vesprada. Al minut 73, Luis Gustavo Aguirre firmava el seu tercer assaig i posava el 9-22 que acostava el somni. San Roque encara va tindre una última resposta amb un assaig de Denis Gavrilov al minut 78, però la victòria ja tenia color visitant.
Ni tan sols el final aspre, amb les tarjetes grogues per al dorsal 9 del San Roque al minut 78 i per a Gor Sedrakyan de l’INTER al 79, va alterar el destí d’un equip que havia decidit competir fins a l’últim alé.
Més que un resultat
El 14-22 definitiu no conta només un resultat. Conta una història. La d’un grup que ha crescut a base de treball, que ha sabut arribar viu al tram decisiu de la lliga i que, quan més difícil semblava, ha tret la seua millor versió per tombar un rival que partia amb els pronòstics a favor.
Conta també la història d’un club que continua construint, competint i creient. Perquè una semifinal no es guanya només amb qualitat: es guanya amb ànima. I l’INTER ho ha demostrat.
Un equip complet, una victòria de tots
Per afrontar esta semifinal històrica, l’INTER RC va presentar una alineació plena de compromís i preparada per a lluitar cada pilota fins al final. El quinze inicial va estar format amb una primera línia formada per Rubén Manzanera López (1), Héctor Chornet Gimeno (2) i Jonatan Ovejero «Toni» (3); la segona línia amb Luis Gustavo Aguirre (4)i Jorge Pons Arroyo (5); i la tercera línia per a Gonzalo Martín Herrera (6), Valentín López Marazzi (7) i Víctor Sieres Català (8), tancant la melé. Les frontisses han sigut per a Gabriel Alejandro Vázquez (9), de mig de melé, i per al capità Guillermo Ahuir Palazón (10), d’obertura. Als centres han actuat Matías Nicolás Vázquez (12) i Clément Charles Langloys (13) i Ferrán Gadea Galera (11) i Óscar Verdú Carsín (14) ocupant les bandes, i Juan Cruz Mirabal (15) tancant des del quinze.
També des de la banqueta es va construir la classificació. L’staff tècnic va saber llegir el desenvolupament de la semifinal i moure les peces amb criteri per mantindre el nivell físic i competitiu. Els canvis de l’INTER van ser: Facundo Uriburu Gray va entrar al minut 47 per Víctor Sieres Català ; al 60, Gor Sedrakyan va substituir Ferrán Gadea Galera; al 70, Borja Hidalgo García va entrar per Rubén Manzanera López ; al 72, Antonio Salom Femenia va rellevar Jonatan Emanuel Ovejero ; i al minut 75 arribaren dos canvis més, amb l’entrada de Jardy Eduardo Brito Navarro per Jorge Pons i de Demba Sow De La Torre per Clément Charles Langloys. Com a delegat de l’equip va actuar Rafael Beltrán «Saxi».
Més enllà dels noms propis, l’alineació i les substitucions reflecteixen una de les grans fortaleses d’este equip: la sensació de bloc. En partits com este, no només compten els qui comencen, sinó també els qui entren després per refrescar cames, reforçar la defensa, sostindre el ritme i ajudar a tancar una victòria de tant de valor. I l’INTER va demostrar que està preparat per a competir com un col·lectiu, amb tots sumant en la mateixa direcció.
Una temporada difícil
Arribar fins a esta final té encara més valor si es mira tot el camí recorregut. L’INTER ha hagut de conviure durant tota la temporada amb les lesions i amb una plantilla castigada per les baixes, en un curs en què el segon equip també va haver de competir al límit en la 3a Territorial i finalment renunciar a seguir jugant per reforçar el primer equip.
En eixe context, el club va haver de traure orgull, profunditat i sentit col·lectiu per continuar en peu, i el primer equip es va veure reforçat en diferents moments per jugadors que han anat fent un pas avant quan més falta feia. Jugadors com Eduard Calatayud, Erik Jaime, M. Mengher, Àlex Sancasto, Jero Lamas, Héctor Gallego, José Fco. Valiente, Sisco Martínez, Sergio Escrihuela, Pau Miquel, Fares Benferhat, Santiago Gisbert, Juan José Gimeno, Jordi Peris, Tito, Neil, Mihai, Saúl Alberola, Robert, Pablo, Vladi, Rafa de La Torre o Demba Sow simbolitzen eixa resposta del club davant l’adversitat. Alguns arribats des del segon equip, altres des de la cantera, tots ells han ajudat a sostindre l’INTER en els moments més delicats i a mantindre viva una competitivitat que ara ha desembocat en una classificació per a la final que va molt més enllà d’un resultat: és el premi a la resistència, al compromís i a la força d’un grup que no ha deixat de creure
Ara, una final per somiar
El premi és tan gran com el repte que ve. L’altra semifinal va classificar l’Akra Bárbara després de superar el XV Murcia, de manera que la gran final del pròxim 19 d’abril enfrontarà els alacantins, com a locals, amb un INTER RC que arribarà com a visitant però, sobretot, com a equip alliberat, reforçat i convençut que també sap guanyar partits grans.
És cert que l’Akra Bárbara parteix com a favorit. La seua trajectòria durant la lliga regular, la diferència de punts en la classificació i els precedents entre tots dos equips apunten en eixa direcció. Però també és cert que esta semifinal ha deixat una lliçó molt clara: els pronòstics no juguen, no plaquen i no marquen assajos. San Roque també partia com a favorit. I, tanmateix, va ser l’INTER qui va eixir del camp amb el bitllet a la final.
Per això, més enllà del que diga la classificació o del paper que puguen tindre els alacantins com a candidats al títol, l’INTER arriba a la cita decisiva carregat d’energia positiva, confiança i esperança. Amb la il·lusió de qui sap que ja ha superat una barrera important. Amb el convenciment de qui ha sigut capaç de tombar un favorit. I amb la força emocional d’un grup que ha decidit creure fins al final després d’una temporada marcada per les lesions.
Ara només queda disfrutar, competir i tornar a deixar-ho tot sobre la gespa. Perquè quan un equip aprén a superar els pronòstics, deixa de ser una sorpresa i es convertix en una amenaça molt real.
L’INTER RC ja està en la final.
I hi està perquè s’ho ha guanyat.
