Article d’opinó.

Quan un marcador assenyala un 0-67 en contra, poc es pot dir sobre la seua justícia. Més complicat resulta explicar de quina manera anaren amuntonant-se els punts i no aconseguir-ne cap. En efecte, fa molts anys que no rebem un repàs tan aclaparador, dos temporades que no coneixem el 0 al nostre deute i altres dos temporades puntuant en tots els encontres.

L’Inter Cullera-Montcada no és un partit per oblidar sinó per a reflexionar. És cert que els blaus entraren al terreny de joc, però no jugaren o ho feren de manera penosa. És cert que el rival era molt potent, ràpid, dinàmic, contundent, físic … tot el contrari de nosaltres. Una dada que dona de pensar: el Cullera va estar penalitzat amb vuit colps de càstig … el Montcada amb dinou! Tinguérem un fum de touches a favor i no traguérem profit efectiu de cap. Tan sols en cinc ocasions es convertiren en atac, però en altres quatre marcaren els de l’Horta Nord (encara que entre ells no havia cap valencià, ni tan sols espanyols, però això no és excusa).

I és que ahir l’Inter Cullera no existí, i la superioritat del Montcada va fer la resta. I no és que els visitants desplegaren un joc vertiginós. Simplement jugaren al rugbi i aprofitaren un Nadal avançat que li regalarem. Alarma sobre manera l’escàs rendiment físic de molts jugadors, però pitjor va estar la inexistent disciplina tàctica. La nostra davantera no filà quasi cap jugada digna de menció, perdent quan no regalant balons al rival. No va pressionar el joc contrari, no va estar contundent (únicament contarem tres placages dignes del nom), els passes molt lents i mal dirigits, les recepcions del baló com si aquest tinguera punxes i deixà molts buits en defensa. Els tres quarts també se sumaren al que va estar una ombra d’equip. Disseminats sense cap ordre pel terreny de joc, no van saber situar-se en cap moment deixant espais clamorosament enormes i més que placar tocaven al contrari com a molt, tal vegada per comprovar que estaven al camp i ja arribaria el temps de la dutxa, però l’encontre es va fer etern per a nosaltres.

Els visitants, tot el contrari, ho hem dit. Amb una davantera que no demostrà res de l’altre món, només amb el seu ordre desmantellà els blaus, guanyant molts balons i sabent-los jugar, però amb l’ajut nostre donat els placages es quedaren al vestidor i aprofitaren per avançar molts metres davant la nostra mirada, escapant-se contínuament; mentre els tres quarts pràcticament sempre feren la mateixa jugada. Amb tota la tranquil·litat del món, l’obertura –només va estar una vegada placat en vuitanta minuts de joc- esperava el remuntar dels terceres, comprovava el desordre defensiu del contrari i o ve intentava anar-se a soles o bé disposava de recolzament. Quan no, obria a la línia, que sempre superava numèricament de bon tros la defensa de l’Inter. De les deu marques aconseguides (sí, deu) tres van ser perforacions fàcils, quatre corrent per banda i tres en atacs de quatre contra … un. El camp és molt gran però inexplicablement, la ostra línia de tres quarts s’acolpava prop de la davantera deixant passadissos de vint o trenta metres sense cobrir i el Montcada a passar el baló amb tota la facilitat del món, sense cometre errades perquè els blaus no pressionaren gens. Tres marques vingueren fruit de pèrdues de baló nostres quasi en la línia de marca. El rival, davant la feblesa i el desordre defensiu de l’Inter, es dedicà a treure el baló jugat, corrent els cent metres sense oposició i culminant, com no, la jugada.

Els que contemplàvem l’encontre –una manera de parlar perquè no existí cap enfrontament- no donaven crèdit al que estàvem veient. Ni preparant-lo es pot fer un partit tan nefast.

Tot l’anterior no pretén fer la derrota més dura encara. Ni tampoc treure els colors a ningú ni menys encara efectuar cap retre. Al contrari. Simplement mostrar el desencís d’aquest accident pretenent motivar a un equip que en aquesta ocasió no va estar, i felicitar també als clars i justos vencedors.

Vestiren els colors de l’Inter: Gonzalo Martin, Héctor Chornet, Rubén Manzanera, Sergi Gomis, Andrés Grau, Adrià Castelló, Eric Jaime, Enrique Nicola, Alexandre Sancasto, Carlos Selma, Bryan Andres, José Valiente, Marcel Gadea, Álvaro Ferrer Llopis, Alexandre Palop. Després anirien incorporant-se Santiago Gisbert, Noel Manzanera, Gabriel Bobbio, Xavier Revuelta i Iván Moncho.

La setmana vinent, desplaçament a Alacant a enfrontar-se amb l’Akra. Altre dels aspirants al títol. Desitgem que aquesta vegada bote al terreny de joc el veritable Inter amb l’esperit dels Gats Blaus.

El Noi Ovalat.

CULLERA FORVAL

RUGBY ClUB

FES-TE SOCI!

Al bar los juncos

c/ Caminàs, 20 Cullera

Contacte:

Fabián Maire 649 61 37 91

Isidro Chornet 671 55 81 67

Formulari Web

Accedir ACÍ